El motiu pel qual "poma" és anomenat "mela" en italià prové de la terminació del diminutiu o augmentatiu del mateix terme en català/occità. L'evolució és la seguent: del lexema català "pom" o "poma", que és l'origen, deriva el diminutiu "pomell", que passarà a "pomelló" i d'aquí a "pomel·lo" (o "pomelò") o "pomel·la" ("pomela) que fa el terme italià "mela" (po-mela) i també el terme català melo o meló (po-melò).
En la majoria de llengües d'occident es coneix a aquesta fruita amarga amb el nom català de "pomelo".
Respecte al lexema original, és important tenir en compte que en català antic a la "poma" també se li deia "pom". Aquesta és l'arrel catalana-occitana original, en les seves dues variants, masculina i femenina ("pom" i "poma"). Tanmateix, "pom" és un terme que avui ha passat a designar una peça esfèrica del tamany del fruit i que trobem en elements arquitectònics (el pom d'una barana o el pom d'una porta), mentre que pel vegetal ha quedat la forma femenina "poma".
El fet que tot fruit importat d'altres terres fos sistemàticament comparat amb la poma, indica que antigament, molt probablement, a Europa bàsicament només hi havia pomes. Així, el tomàquet, en arribar de les Amèriques, fou designat pels italians com a "pomodoro", és a dir, poma d'or. I la patata, en fer el mateix trajecte fins al nostre continent, fou nomenada "pomme de terre" a les terres de la llengua d'oil, és a dir, poma de terra, en francès. La magrana, per la seva banda, fou anomenada pels nostres avantpassats "poma granada", en català antic, per la munió de grans que conté al seu interior.
Com hem dit abans, del terme "pomel·lo" o "pomelo" prové el nom català d'una altra fruita, el "meló", que en arribar a Catalunya també devia ser comparat amb la poma. Al seu torn, com hem dit, de "pomel·la" deriva "mel·la" o "mela", per designar "poma" en italià.
En aquest sentit, resulta dificil d'entendre perquè es va decidir que el concepte "poma" , en llatí havia de ser "malum", i no pas "melum", com seria lògic i harmoniós amb la resta de llengües de la zona. Aquesta anomalia provoca el fet curiós que "malum" significa "poma", però també "mal" en aquesta llengua. I això podria explicar perquè en tants mites i contes la poma va associada al mal, com trobem al relat del Gènesi, al conte de la Blancaneus, al mite d'en Guillem Tell, etc.
La poma granada i les granades de mà
La creació, a partir del català, de la paraula italiana "mela" s'assembla a l'evolució de la paraula castellana "granada", per designar "magrana", fruita que, com ja hem observat, en català antic s'anomenava "poma granada".
Del terme original "poma granada" (de gra) va acabant originant-se l'abreviació catalana "magrana". Vegeu: (po)magrana(da).
I també fou la paraula catalana "poma granada" la que va originar las castellana "granada". En castellà, s'hauria de dir "manzana granuda" o "granulada", de "grano", no pas "granada").
En anglès, a aquest fruit encara se l'anomena amb la forma catalano-occitana original "poma granada", com s'observa en el terme "pomegranate". En anglès, "poma" és "apple" i "gra" és la mateixa manera, en francès encara se li diu "pomme grenade". En aquesta llengua, el terme " gra" es tradueix com "grain" o "graine", que mai pot derivar en "grenade" si no és manllevant el terme de les catalanes "granat" o "granada".
D'altra banda, hi ha el concepte "granada de mà", per designar l'arma de foc. Es aquest un explosiu importat, suposadament creat pels xinesos, que els catalans van millorar tècnicament i que van anomenar així pel seu tamany i forma, similars als d'una magrana o poma granada. El nom també li pot venir del fet que en implosionar, l'artefacte es fragmenta en mil bocins o "grans", que impacten en l'objectiu, tal i com s'explica a les primeres cròniques catalanes.
I és que, de fet, els exèrcits catalans foren pioners a occident en l'ús d'aquests explosius. Hi ha un precedent documentat de l'ús de granades de mà per part de tropes catalanes al "Setge de Bunifaziu" (Còrsega), de l'any 1420.
Un altre cas el trobem l'any 1433, quan l'estol d'Alfons el Magnànim que salpà cap a Sicília va carregar a Barcelona 200.000 unitats de “granades de mà” primitives. El cronista ens explica que “...encara portava CC mília magranes de coure plenes pólvora, e com hi metien foch fien gran remor, e, com se trenquaven los troços, fien tant de mal que metien per terra a quants toquaven...” (Melcior Miralles: Crònica i dietari del capellà d'Alfons el Magnànim). Al "Setge de Tarragona", del 1811, també foren llançades contra els francesos uns quants milers de granades de vidre negre, fabricades a Mataró. Eren més efectives i temibles que les de ferro.
El fet que el rei català Ferran II (Ferran el catòlic) conquerís la vila andalusa que avui coneixem com Granada, però que antigament ens diuen que era Medina Garnata (de l'àrab Gar-anat, "turó de pelegrins'"), a base d'explosius d'aquesta mena, fa pensar que segurament aquesta circumstància va acabar atorgant el nom a la població, en un joc de paraules irònic i macabre propi del vencedor.
La majoria de filòlegs actuals, que mai tenen en compte la llengua catalana-occitana, volen fer venir l'etimologia de pomelo de l'holandès "pompelmoes", en una mena de paraula composta de "pompel" i de "limôes", en una barreja de llengües sense massa sentit. Però, en tot cas, aquesta "pompelmoes" no és l'origen de "pomelo".
Una altra opinió, més interessant, és la dels filòlegs que fa provenir "pomelo" del llatí "pomum melo" (que asseguren que és una barreja de "fruita" i "meló"). Però "pomum" significa "poma" en llatí, no pas "fruita". I és evident que "pomum" prové de la catalana "poma", a la qual han afegit la característica terminació -um. Ara bé, aquesta barreja de les catalanes "poma" i "meló" per originar "pomelo" no deixa de ser una possibilitat més que relaciona perfectament amb tot el que nosaltres ja hem aportat.
La deessa catalana Pomona
A la mitologia clàssica hi ha una divinitat que ens volen fer passar per italiana que duu per nom Pomona. Ens diuen que era la nimfa romana que presidia la maduració dels fruits, que conreava curosament en el seu bosc del Laci, el Pomonal, situat en el camí de Roma a Òstia.
Es clar com l'aigua que un "pomoral" és un conjunt de pomers. I que aquesta paraula, igual que el nom de la deessa, provenen del lexema català "poma", no pas de " mela". Fins-i-tot se sap de l'existència a l'antigor del Flamen Pomonalis, un sacerdot que vetllava en aquest boscos de pomers i tenia cura del culte a aquesta deessa lunar de la fertilitat vegetal anomenada "Poma" o " Pomona", d'origens ben catalans.
Artistes representen aquesta divinitat amb una poma als dits, com pertoca si tenim en compte el seu nom. Així es pot comprovar, per exemple, en aquesta obra de Nicolas Fouche, del 1700.
Els poetes li atribueixen diverses aventures amoroses. per exemple la presenten com a esposa de Picus, un rei llegendari. Per tenir-la a ella, el rei va rebutjar Circe, que com a represàlia el va convertir en picot.
Ovidi la presenta com a esposa de "Vertumne", divinitat relacionada amb les estacions i amb la fecunditat de la terra, que aconseguí seduir-la i formà amb ella una parella fidel.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada