Ausiàs March, el déu Mart i la Ç

La investigadora C.C. ens recomana un enfilall de piulades d’en J.M. Virgili i Ortiga al seu perfil de Twitter on s’explica que les lletres C i Ç van lligades etimològicament a la lletra "T". I posa alguns exemples on la "C" es torna "T" i a l'inrevés, com per exemple és el cas del lexema català «fort» que genera paraules derivades seves com «força» (T > Ç); el cas del lexema «avant», que genera «avanç» o «avançar»; o el cas del lexema «alt», que genera «alçat».

Tot això sembla indicar que la «Ç», en realitat, representa el so «TS», que devem haver perdut. Els catalans hauríem de dir «fortsa» (força), de la mateixa manera que diem «fort». O hauríem de dir «altsar» (alçar), de la mateixa manera que diem «alt».

Quan la llengua va crear es devia pronunciar així. Aquest so "TS" sembla haver desaparegut, o almenys no ens consta que encara pervisqui, però es manté a la grafia, fet que sembla indicar que devia caure en desús fa relativament poc temps.

Si ens fixem, passa quelcom similar amb el terme «mart», on la "T" passa a ser una "C" quan genera la derivada «marcià», per designar els habitants del planeta. Tanmateix, si anem a l’anglès, ens adonem que «mart» és «mars», i aleshores és més fàcil entendre que de l’anglesa «mars», que relaciona amb la catalana «març», que ara podem deduir que és el mes que els catalans ancestrals devien dedicar al déu solar Mart, pugui generar el terme «marcià», que es pronuncia com «marsià».

[Bust del déu Mart.]

D’altra banda, tot plegat relaciona també amb el nom propi Marc, que també esdevindrà cognom, i que trobem idèntic en català com en anglès. Aquest Marc passa a generar Marcel, Marcial, Marçal, Marcel·lí i els seus femenins. 

I com a cognom, tenim a l’il·lustre poeta de Gandia, Ausiàs March. El seu tiet, també poeta, en Jaume March, tenia un senyal o signe (d’aquí prové la signatura) que els especialistes identifiquen amb un marc, però que sembla que és aviat reprodueix un astre com ara Mart, tal i com es devia veure en el seu temps, i també ara, des de la Terra i sense cap aparell òptic. Es a dir, una lluminària o estrella (millor dit «astrella», entenent que és un astre petit, en comparació amb el sol i la lluna), que és el que realment deu ser Mart, una estrella errant.

[Signe o signatura de Jaume March.]

Més que un marc, per tant, sembla una mena de sol o estel. Una lluminària. Els Marc (o March (com trobem en la seva forma antiga, que és com també s’escriu el mes de març en anglès, per cert), com a excel·lents poetes que eren, devien conèixer perfectament la relació d’equivalència existent entre els conceptes «marc» i «mart». Com que, segons la mitologia astral, d'arrels catalanes, el déu Mart era la representació del déu sol en la seva etapa jovenívola i, per aquest motiu, anava vinculat a la figura del guerrer i a l'acció de la guerra, el terme «marcial», deriva de «mart», també és vinculat a la guerra i als guerrers.

La nostra catalana-occitana ja les té aquestes coses. Sovint va lligada a la mitologia catalana, als seus deus i als astres, perquè és una llengua sagrada, una llengua mare i la parla civilitzatòria de l'Europa occidental.

[Imatge inicial: retrat del poeta Ausiàs March.]