La paraula castellana "chalado", sembla provenir de la catalana "xalar". En castellà, el verb "chalar", tan sols significa "enloquecer o alelar a alguien" i, per derivació, "enamorar", atès que l'enamorat sovint sembla boig en els seus comportaments.
En català, en canvi, el verb-lexema "xalar" significa "esbargir-se alegrement, regalar-se". Per exemple, "vam xalar molt, en aquella excursió". Es aquesta actitut d'alegria i divertiment la que va derivar en "bogeria". En català, "xalar-se" també significa "embogir". Però si som estrictes, aquesta xalamenta és de tipus alegre i divertit, com és propi dels enamoraments, per exemple. A més, en occità, tenim que "xalar" passa a ser "chalà", fet que explica d'on prové la ch pròpia del castellà per substituir la x catalana. En català, a més, un "xalat" és una persona divertida i, per exptensió, un boig, quan la diversió es porta a l'extrem.
En castellà, en canvi, s'ha perdut el significat d'esbargir-se o divertir-se, que devia ser l'original, i ha adoptat només els significats indirectes d'embogir o d'enamorar-se. Una demostració més que el castellà és una llengua derivada del català-occità, la seva llengua mare.
Hi ha qui diu, al seu torn, que la paraula catalana "xalar" provindria d'un escurçament de l'expresió "exhalar", amb canvi semàntic al sentit de "deixar anar, fer ostentació, malversar". Es una possibilitat. Aquest "exhalar", malgrat que la fan venir del llatí, com sempre, en realitat sembla una paraula catalana composta de dos lexemes catalans: "ix" (sortir) i "alé" (respiració). Originalment, "ixalar" o "eixalar" seria desprendre, emetre, expel·lir alè o respiració. Per derivació, posteriorment, es va aplicar a desprendre qualsevol gas.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada